Fundació Miranda

La Fundació Miranda promou un nou paradigma de benestar animal. Nascuda per rescatar i recuperar cavalls que viuen situacions difícils, de maltractament, isolament o abandonament, i oferir-los una vida digna, l’entitat facilita la seva vida en ramat i en llibertat, en grans espais naturals. Pionera, doncs, a reconnectar els cavalls amb la natura i acompanyar-los en el procés de tornar a ser éssers lliures, sans i segurs, de recuperar-ne l’equilibri i la salut física, emocional i mental, promou altres projectes relacionats amb els cavalls: educatius i científics, de tasca social, experiències sanadores, de recurs positiu i d’acompanyament per a les persones en els seus processos de vida… A més, la Fundació està profundament implicada en la dinamització del territori.

Cavalls lliures, prevenció d’incendis i connectivitat del territori

L’any 2008 va néixer un projecte diferent, la Fundació Miranda, una entitat que, sempre conseqüent amb la seva raó de ser fundacional i la dedicació al coneixement, la comprensió i el respecte pel cavall, les persones i la natura, amb el pas dels anys ha anat creixent i ampliant la seva tasca, sempre relacionada amb els cavalls. Actualment, viuen a la Fundació 70 cavalls i ponis, 6 rucs i 1 mula, que reben tot el suport i, quan cal, un complement de farratge i atenció veterinària per assegurar la qualitat del seu procés d’adaptació, en el marc del Protocol per al benestar dels cavalls de l’entitat.

A la Fundació expliquen que, fruit de l’experiència amb els cavalls en llibertat, extreuen cada dia la saviesa i les capacitats d’aquests animals per a la no dependència. Un coneixement que empren per al coneixement personal. A la seva pàgina web, www.fundaciomiranda.org, comenten que “els cavalls de la Fundació són un gran mirall per a les persones, per això han esdevingut un magnífic equip de professionals de la salut i una inspiració que ens fa estar més presents i que ens convida a emprendre un camí de consciència i autoconeixement”. En aquest sentit, la Fundació facilita processos terapèutics, sanadors o simplement personals.

Cavalls que transformen

Compartir la vida amb cavalls lliures i sans no només ens fa millorar com a persones, també repercuteix en la millora de l’entorn, com asseguren des de la Fundació. Per això, des de l’entitat s’aposta per donar a conèixer els cavalls i fer tot el possible per evitar que hagin de viure vides indignes, però també per explicar com la presència dels grans herbívors al nostre territori transforma el paisatge, el custodia i afavoreix la prevenció d’incendis. 

Perquè la Fundació disposa de diverses seus —espais que pasturen els cavalls on es fa l’activitat amb les persones—, i practica la transhumància. I és que els cavalls són nòmades. Així, durant cinc o sis mesos l’any, de maig a novembre, els cavalls viuen en pastures pirinenques i d’alta muntanya, fins que, al novembre, els mouen cap a terres més càlides on els cavalls passen els mesos de fred, pasturant de novembre a maig. 

El resultat és la pastura de més de 3.000 hectàrees per tot Catalunya, fet que ajuda a vertebrar el territori i salvar els boscos del país. Amb les transhumàncies dels ramats de cavalls i la recuperació d’aquesta pràctica ancestral gairebé extingida, es contribueix també a recuperar una altra manera de viure, de comunicar-se, de cooperar, un model de sostenibilitat, un llegat cultural i de memòria històrica.

“Compartir la vida amb els cavalls en llibertat ens fa millors persones. A la Fundació n’extraiem cada dia la saviesa i la capacitat per a la no dependència, un coneixement que emprem per al coneixement personal.”

Seus i espais que es vertebren

Mitjançant la transhumància, els cavalls de la Fundació Miranda pasturen lliures tot l’any, mentre retornen la salut i l’equilibri als boscos, esdevenen un agent de biodiversitat —la presència d’aquests grans herbívors és de gran interès per a algunes espècies, ja que els cavalls mantenen oberts els espais i el sotabosc en condicions òptimes—, i són un factor molt potent per a la neteja i la prevenció d’incendis. En aquest sentit, com expliquen a la seva pàgina web, el maneig dels ramats es fa de la manera més sostenible, respectant els vincles familiars i d’amistat que estableixen els cavalls, i estalviant l’elevat i antiecològic cost de la compra i el transport d’herba seca per suplementar la seva alimentació.

Els estius es passen al Pirineu i els hiverns, prop del mar. La Fundació té la seu d’estiu al Pla de l’Orri, a l’Alt Berguedà, a la Serra de Catllaràs, en un Espai Protegit d’Interès Natural de la Xarxa Natura 2000, on es duen a terme les activitats amb les persones. La seu d’hivern és al Parc del Garraf (a Olivella), mentre que també es pasturen zones del Coll de Nargó, entre moltes altres.

La transhumància es fa pel Camí Ramader de Marina, per Camins de Sal i pel Camí dels Bonshomes…, fet que retorna a la vida antics recorreguts, descobrint i recuperant antics pous, forns de calç, antigues feixes de conreu, corriols i dreceres.

Aquesta pràctica no només contribueix a la recuperació del patrimoni històric, natural i cultural; també genera valor al territori, a les persones i a les institucions que acullen els cavalls (allotjaments, restaurants, teulades amigues, municipis, artesans…), ja que es converteix un esdeveniment i un reclam per a l’afluència de persones i de turisme.​

Per fer-la possible, hi ha moltes institucions i persones implicades, des dels ajuntaments i municipis Amics de la Transhumància fins a propietaris privats, teulades amigues, allotjaments Amics de la Transhumància i l’equip de voluntaris de la Fundació Miranda. I és que l’entitat compta amb una Escola de Transhumància, en què es prepara les persones perquè puguin participar directament en el projecte i en aquesta intensa vivència. Aquesta formació bàsica de dos dies que es va proposant durant l’any és un requisit indispensable per poder formar-ne part.

Mitjançant la transhumància, els cavalls de la Fundació pasturen lliures tot l’any, mentre retornen la salut i l’equilibri als boscos, esdevenen un agent de biodiversitat i són un factor molt potent per a la neteja i la prevenció d’incendis.

Els cavalls de la Fundació Miranda —i també els gossos que hi viuen, la majoria adoptats i rescatats— són un magnífic equip de professionals de la salut i d’acompanyament i suport a les persones. Conjuntament amb l’espai obert, són un recurs positiu i suposen un gran mirall i una font d’inspiració, com a models de plenitud i resiliència. 

Així, l’entitat facilita processos terapèutics, sanadors o simplement personals, i proposa activitats educatives i formatives per acompanyar i donar suport, amb els cavalls lliures, a persones amb diversitat i amb necessitats socials i personals específiques, des d’un enfocament sistèmic, vivencial i creatiu. S’organitzen jornades, estades i retirs, propostes de coaching amb cavalls, tallers dinàmics de comunicació animal i meditació entre cavalls lliures, constel·lacions familiars i sistèmiques, sessions de comunicació i lideratge, acompanyament de processos de dol…, alhora que s’obre l’espai per a tothom qui vulgui nodrir cos i ànima.

I és que l’espai natural privilegiat on viuen els cavalls, i ells mateixos, per la seva connexió amb la natura, constitueixen un potencial de salut molt poderós.

“Els cavalls de la Fundació Miranda són un magnífic equip de professionals de la salut i d’acompanyament i suport a les persones.” 

Un projecte implicat en la dinamització del territori

La Fundació està profundament implicada en aquest sentit, i ho posa en pràctica dia a dia: amb la producció ecològica i de km 0, la conservació d’estructures culturals agrícoles i ramaderes ancestrals, de pràctiques com ara la transhumància, el teixit de complicitats amb els productors locals als territoris on pasturen els cavalls, la difusió i la divulgació d’aquest tipus de producció i del consum responsable, les bones pràctiques mediambientals i de sostenibilitat com a entitat ecofriendly, les gestions econòmiques mitjançant la banca ètica i assegurances ètiques…

També participa en projectes educatius per divulgar i promoure el coneixement i el respecte pels cavalls (entre els èquids de la Fundació hi trobem cinc ponis Pottoka molt primitius i tres cavalls de Przewalski que viuen a la Reserva Natural de Boumort), les persones i la natura: treballa amb escoles i organitza campaments, l’escola de mares i pares, un dia entre cavalls lliures, la citada escola de transhumància… I col·labora en projectes científics amb diverses entitats i universitats: Sèlvans – Paisatges Vius, el Grup de Recerca Parc del Garraf, UAB, UDL i UB, entre d’altres.

A més, pel recorregut professional de la seva presidenta i d’una part del patronat, la Fundació està vinculada al món de les arts escèniques, la comunicació i la creativitat. 

“La Fundació està profundament implicada en la dinamització del territori i en projectes educatius per divulgar i promoure el coneixement i el respecte pels cavalls, les persones i la natura.” 

L’extens equip que ho fa tot possible

Rosa Galindo Solé, actriu i cantant, és la presidenta de la Fundació Miranda i també n’és la cofundadora, mentre que Anna Álvarez Crispi, experta en treball sistèmic i coaching assistit amb cavalls, n’és la vicepresidenta. Ambdues encapçalen un projecte en el qual participa un extens equip tant de professionals com de col·laboradors i amics. En aquest viatge les acompanyen, a més, el patronat, la xarxa de suport de sòcies i padrines, moltes persones voluntàries i diverses institucions públiques i privades, que fan possible i viable la iniciativa.

L’equip tècnic de la Fundació Miranda està molt format i compromès en la millora del benestar dels cavalls, en la conservació dels espais naturals, en la relació de l’ésser humà amb aquests animals i en els propis processos. Entre els seus membres hi ha professionals en àmbits com ara l’etologia equina, l’entrenament, la doma natural i la munta conscient i la formació i les teràpies assistides amb cavalls, especialistes en la cura i la protecció dels animals, veterinaris especialitzats en clínica d’èquids, experts en rutes a cavall, les transhumàncies i els projectes vinculats al territori, l’agricultura i la ramaderia ecològica, la cuina i l’alimentació conscient…

També hi ha experts en salut i cinesiologia, en l’educació emocional i per al benestar, el treball sistèmic transaccional, el desenvolupament i l’acompanyament de les persones, per citar-ne alguns exemples. Altres participants en el projecte són el voluntariat i les persones vinculades a la coordinació i la gestió de les activitats.

“A la Fundació Miranda hi participa un extens equip de professionals, col·laboradors i amics. Els acompanya el patronat, la xarxa de suport de sòcies i padrines, persones voluntàries i institucions públiques i privades, que fan possible i viable la iniciativa.”

La xarxa de suport, oberta a tothom

Però sense cap mena de dubte, un pilar essencial de la Fundació Miranda és la xarxa de suport, formada pels socis, padrins i persones voluntàries. I és que es pot participar en el projecte de diverses maneres, amb possibilitats per a tothom.

L’apadrinament d’un cavall és una opció. A la pàgina web hi ha fotografies dels diversos animals que es poden apadrinar. Clicant-hi se’n pot conèixer la història i apareix, també, l’enllaç per fer possible aquesta fórmula, que contribueix a donar suport a la tasca de la Fundació i permet establir un fort vincle amb el cavall i la seva manada, visitar-lo, rebre informació sobre la seva evolució, anar a les trobades de sòcies i padrines, gaudir de descomptes en les activitats i els projectes associats…

Altres opcions són fer-se soci/sòcia de la Fundació, fer-hi un donatiu o donar-hi suport amb una aportació d’1 euro al mes a través de Teaming, iniciativa solidària de microdonacions, o bé unir-se a l’equip de persones voluntàries, amb la participació en les tasques que fa l’entitat dins els espais naturals on pasturen els cavalls, col·laborant-hi en un entorn privilegiat de natura i entre els animals recuperats per la Fundació. A més, mensualment s’organitzen trobades de sòcies i padrines.

Les diferents aportacions es destinen íntegrament a despeses/tasques relacionades amb la cura dels animals (col·laboració en rescats de cavalls, facilitant i gestionant finques d’acollida, transport dels animals decomissats, xips, compra de fenc, sal i lloguer de finques per als cavalls, despeses veterinàries i tractaments, despeses de la transhumància, pinso per als gossos…); a les infraestructures i similars, i a la tasca social i mediambiental. En aquest marc, es fan jornades gratuïtes i descomptes per a col·lectius en risc d’exclusió social, accions per preservar la biodiversitat i la custòdia de la finca del Pla de l’Orri, i iniciatives de protecció i preservació del bosc.

“Un pilar essencial de la Fundació Miranda és la xarxa de suport, formada pels socis, padrins i persones voluntàries.”

Parlem amb la Rosa Galindo Solé, presidenta de la Fundació Miranda, que també és actriu.

Entrevista a Rosa Galindo

Com et defineixes, com a persona i com a artista? 
Soc una persona que intenta millorar cada dia. M’apassiona aprendre, soc molt curiosa, una enamorada de la natura, de la vida…, de totes les formes de vida, que contemplo amb molta motivació i curiositat. Per a mi, la natura sempre ha estat casa.
Com a artista, la meva vida és la meva obra d’art: més enllà de la meva carrera i la meva trajectòria en el món del teatre musical (amb prop de 20 anys com a intèrpret i protagonista de moltes propostes en què he tingut la sort de treballar amb els millors directors del nostre país), per a mi l’obra d’art és viure cada dia intentant impactar positivament en l’entorn —i, sobretot, no fer-ho negativament o el mínim— i viure alineada amb els meus valors i principis. La creativitat m’acompanya en tot el que faig: com afronto buscar recursos, a l’hora de fer el dinar, com cuido els objectes que m’envolten per crear espais harmònics… Intento que tot el que pugui generar jo sigui creatiu; ser artista de la vida, que la meva pel·lícula sigui la meva obra d’art.

“Per a mi, la natura sempre ha estat casa, i l’obra d’art, viure cada dia intentant impactar positivament en l’entorn i viure alineada amb els meus valors i principis.”

Com descriuries l’esperit i l’essència de la Fundació?
Són bastant la meva essència i el meu esperit. La Fundació la vam crear, fa 11 anys, el Maurici Biosca—el pare del meu fill, la meva exparella— i jo, i va començar com un projecte familiar i de vida. La família es va transformar perquè ens vam separar, però aquest ha seguit essent un projecte de vida. Ens hem reubicat tots dos dins del projecte, i a mi m’ha tocat, durant tres anys, dur-ne les regnes. Ara el Maurici s’encarrega del benestar dels cavalls de Marina, al Parc del Garraf, i jo estic més a la zona del Pirineu.
El meu càrrec és el de presidenta i cofundadora de la Fundació Miranda (en soc voluntària), una Fundació que té un esperit connectat amb la vida, d’amor i de respecte per tot el que està viu, intentant connectar cavalls, persones i natura. És un projecte que es basa en l’amor. Per a mi, la Fundació Miranda és una història d’amor, i crec que tothom que s’hi apropa se n’enamora d’alguna manera: dels cavalls, del missatge, dels valors, de la missió. A dia d’avui és el meu propòsit de vida, tot i que estic vinculada també al projecte Eòlia Escola Superior d’Art Dramàtic, que vaig cofundar fa 20 anys. És un projecte molt consolidat que forma part d’aquesta faceta més artística de la meva professió.

“La Fundació té un esperit connectat amb la vida. És una història d’amor i de respecte per tot el que està viu, i intenta connectar cavalls, persones i natura.”

Com van néixer i quan, el teu vincle amb els cavalls i la idea d’emprendre aquest projecte?
El meu vincle amb els cavalls ve de la meva infantesa. Aleshores el meu oncle tenia cavalls i jo vaig tenir la sort d’estar-hi molts caps de setmana. La meva mirada, però, sempre anava més enllà: tenia una relació paral·lela, subtil, espiritual, amb aquests animals, i hi tenia diàlegs interns. D’alguna manera, mirava i escoltava amb sentit comú, i més tard, per a mi, de seguida va ser important fer un pas més enllà de l’equitació tradicional, poder respectar les necessitats dels cavalls. Tenia la sensació que el que volien era més espai del que tenien.
En aquest sentit, la idea d’emprendre la Fundació Miranda és molt curiosa, perquè jo no la vaig tenir. Es van donar unes circumstàncies —entre les quals, la meva relació amb el Maurici— que van fer possible que jo pogués anar a viure a la natura, en una finca petita, i allà de seguida va ser molt important per a mi compartir l’espai amb altres éssers, amb animals: gossos, gats, cavalls i rucs. I escoltant-los vaig tenir la sensació, de nou, que per a ells allò era molt petit —els cavalls són molt expansius— i que necessitaven espai i grup. També vaig començar a fer formació. Vaig fer cursos de doma natural i d’etologia del cavall amb la Luci Ruiz, que a la primera presentació ja em va dir que el cavall és un ésser gregari i claustrofòbic. Jo m’ho vaig creure profundament. Observant-los, vivint amb ells, era evident que són gregaris i claustrofòbics, i això vol dir que necessiten com més espai millor, i el grup per ser lliures i decidir amb qui volen viure i amb qui no, amb qui es volen relacionar i amb qui no, i formar les pròpies famílies i sistemes.
De mica en mica van començar a arribar cavalls, i nosaltres vam començar a ampliar territori, fins al dia d’avui. Recordo que vaig dir: “Doncs farem una fundació!”, i que abans que la tinguéssim creada ja vaig obrir un compte de correu amb el títol fundacioprojectemiranda: vaig pensar que si ho feia, el meu somni seria una mica real, i així va ser!

“Els cavalls necessiten com més espai millor, i el grup per ser lliures i decidir amb qui volen viure i amb qui no, amb qui es volen relacionar i amb qui no, i formar les pròpies famílies i sistemes.”

Com compagines la teva vida com a artista amb el dia a dia a la Fundació?
Ho compagino no estant tant en actiu en el món de les arts escèniques. Faig bastant teletreball pel que fa a l’Escola, tot i que hi ha una part presencial de relacions institucionals, de portar la direcció artística del teatre Eòlia, cosa que m’implica anar a Barcelona, però no hi he de baixar cada dia perquè hi ha un equip molt potent que tira endavant el projecte.
Pel que fa a la meva feina més artística, d’actriu i cantant, em centro en projectes que em belluguin molt, que em moguin. I el meu últim projecte és La Maternitat d’Elna. Fa 10 anys que interpreto aquest espectacle en solitari, amb un pianista, i estic superfeliç perquè també és un projecte de respecte i d’amor per la vida i per la memòria, perquè recupera la història de la Maternitat d’Elna i de l’Elisabeth Eidenbenz, que per a mi ha estat, en l’àmbit teatral, el projecte de la meva vida. La Maternitat d’Elna parla d’èxode republicà, després de la Guerra Civil espanyola. És una història de llum dins d’una història terrible com ho és la guerra civil, el franquisme, l’arribada als camps de refugiats d’Argelers, a França, i tot això són èxodes. I m’adono que això no està tan desconnectat de la Fundació Miranda. Perquè amb la Fundació Miranda també ens va arribar l’oportunitat de recuperar la memòria històrica amb els camins de transhumància. Quan es transiten per primera vegada en 70 anys se’t desperta alguna cosa que esgarrifa, que esborrona. És aquest “fer camí”…
En la vessant pràctica compagino la Fundació —i en la part més romàntica i idealista, que ho soc molt, faig parèntesis—, absentant-me’n per poder fer temporada teatral —l’última va ser al Poliorama i l’havia fet al Lliure fa dos anys—, bolos, gires… amb aquesta joia que és La Maternitat d’Elna. Però no soc present en propostes on no pugui decidir el nombre de funcions que es faran ni els períodes de calendari que permetin compaginar la meva vida com a intèrpret amb la meva vida com a presidenta de la Fundació.

“Fa 10 anys que interpreto en solitari, amb un pianista, La Maternitat d’Elna, un projecte de respecte i d’amor per la vida i per la memòria històrica.”

Seguim parlant de la Fundació Miranda. Com es viu en primera persona la transformació que experimenten els cavalls des que els rescateu fins que poden tornar a pasturar lliurement?
Es viu com un procés en què estem absolutament compromesos. Un procés que requereix molta escolta, molt respecte, molta confiança en la resiliència, en l’empoderament de l’altre, perquè és el punt delicat de la Fundació. Hem de ser molt curoses i parar molta atenció de no mirar l’altre com a “pobret, jo et salvaré”, perquè aquest és un patró que es repeteix en el món de les fundacions i les protectores (nosaltres no ens considerem una protectora), i el que cal és que ens preguntem quan volem protegir i ajudar, per què ho volem fer i des d’on. Si diem “pobret, jo et salvaré”, estem posant l’altre per sota nostre, i no li permetem que connecti amb la seva força i la seva capacitat de resiliència i de superar l’adversitat. Nosaltres intentem fer això amb els cavalls: mirar-los, reconeixent tot el seu poder i força. Són molt grans i molt capaços.
És veritat que, en moltes ocasions, hi ha cavalls que quan arriben a la Fundació amb una edat avançada i després d’una vida de confinament, de menjar coses que no corresponen a un herbívor, d’estar ferrats i privats del moviment i de la connexió social…, el cos emocional vol viure en llibertat però el cos físic ja no pot, i són cavalls que han de viure sempre en un espai de transició. No poden viure a la muntanya en manada, sinó que han de fer-ho en un grupet tranquil, en una finca fàcil i no tan gran, i sovint necessiten que suplementem la seva alimentació amb fenc, amb herba seca, a part de la que puguin pasturar. Però en general els cavalls s’adapten a la vida en llibertat i troben un espai, un lloc en algun dels sistemes dels nostres ramats. I aquí veus una reconciliació impressionant entre espècies, i del cavall amb els altres cavalls i amb si mateix.
Jo diria que aquest procés és un aprenentatge molt profund que necessita un respecte profund, una escolta oberta i un treball personal espectacular per no precipitar-se, per no interferir, per no fer coses humanitzant. Hem comès errors, i dels errors n’aprenem, i jo crec que cada vegada som més sàvies i ens apropem al mestratge. De tota manera, cada cavall, cada vida, cada organisme, cada sistema nerviós és un món, i tot això fa que l’aprenentatge no s’acabi mai. És molt impressionant i un privilegi compartir el camí i la vida amb aquests éssers.

“Viure els processos dels cavalls requereix molta escolta, respecte, confiança en l’empoderament de l’altre, en la seva capacitat de resiliència i de superar l’adversitat. És un aprenentatge molt profund.”

Com transforma les persones, ser entre cavalls lliures en plena natura?
Com diu la pregunta, es tracta de ser, entre cavalls lliures, no de fer. Quan deixem de fer ens donem l’oportunitat de rebre el que ells ens inspiren, i el que ens inspiren és el fet d’estar presents: l’atenció plena, l’empatia, l’escolta, trencar les nostres creences, perquè ells les trenquen contínuament i ens sorprenen (quan arribem a una conclusió, la desmunten i hem de tornar a començar!)…
Jo he vist processos molt potents. Són una clau, una drecera, que va directa a l’emoció. Els cavalls ens permeten que baixem les nostres defenses: no ens hem de defensar de res, perquè ells no ens jutgen i això ens permet estar molt oberts, ser molt vulnerables, i és des d’aquesta vulnerabilitat que podem transcendir les afirmacions associades als diagnòstics de les persones per poder anar a l’ànima, on se supera l’autèntica transformació. Això no es pot explicar: és una experiència i s’ha de viure.

“Entre cavalls lliures es tracta de ser, no de fer, i jo he vist processos molt potents, preciosos. Són una clau, una drecera, que va directa a l’emoció.”

Podem parlar del camp magnètic, del camp sistèmic, de tot el que fem amb constel·lacions sistèmiques amb els cavalls, però estem molt en el no-fer, en el fet de contemplar. A part d’això també podem observar. Es pot fer observació etològica, però no es poden reduir les relacions i les vides dels cavalls a una cosa científica, a l’etologia. De la mateixa manera que no ho podem fer amb les persones, hi ha un munt de coses que se’ns escapen i que es troben en un terreny molt més subtil. Nosaltres no som cavalls i és impossible entendre tot el que diuen, entre ells i a nosaltres. Quan penso en tot el que ens perdem! En les petites mirades, petits moviments… Quan vius amb ells cada vegada veus més coses, però t’adones que tota aquesta informació t’arriba quan no estàs apuntant amb un bolígraf tot el que és etologia, sinó quan estàs exposat al seu dia a dia sense pensar. I això s’assembla molt a un estat meditatiu.
He viscut processos preciosos: des de persones que s’abracen al cavall i no paren de plorar durant una hora, fins a persones que, sense dir res, respiren, “descarreguen” i et diuen “gràcies!”. I no cal saber res més d’aquesta persona, perquè tu ets allà, present, contenint, acompanyant, i el millor que pots fer és no interferir en el que es dona entre el cavall i l’humà. I la persona s’ho emporta.
Per exemple, quan fem campaments amb infants, això és una llavor per a la vida, una llavor de consciència, d’educació ambiental, però també d’autoconeixement i de sanar moltes ferides, de reconciliació amb un mateix, de renegociació del trauma…
Treballem amb diferents metodologies, la sistèmica –que ja he comentat–, l’experiència somàtica, el ioga, el mindfulness…, però el mestre és el cavall.

“Treballem amb diferents metodologies, la sistèmica, l’experiència somàtica, el ioga, el mindfulness…, però el mestre és el cavall.”

Com és la vostra vida, quan sou al Pla de l’Orri?
La vida al Pla de l’Orri és un regal. No perquè sigui fàcil i agradable sempre, perquè jo diria que viure-hi és no posar-s’ho fàcil, sinó perquè és voler continuar realment en un camí d’aprenentatge, de millora personal i d’autoconeixement. Aquí tenim natura a la vena: estem contínuament en contacte amb la vida i amb la mort, amb el més intens, el més bonic, i el més difícil, el més dur. Requereix molt de centre, molta fortalesa interior, mental, emocional. I una dosi d’espiritualitat, també, per poder entrar en comunió amb aquest espai, que té una energia sanadora molt especial.
El Pla de l’Orri és una de les nostres seus, però també és l’origen, on va començar tot. És un paradís per als cavalls i les persones, però el dia a dia aquí requereix una autodisciplina important, perquè és un espai de difícil comunicació, amb accessos complicats, que a l’hivern queda incomunicat durant uns quants dies, que posa en evidència el territori i totes les limitacions.
Aquí hem viscut el millor de les persones però també el pitjor. És a dir, hi ha persones que venen a insultar-nos, a dir-nos “pixapins”, que què ens hem cregut, que aquest espai havia estat sempre abandonat i que ells venen perquè sempre hi havien vingut. Venen a fer ús de poder, en lloc de celebrar que aquí hi ha un projecte de vida, un projecte d’amor, que té cura i que guarda i preserva aquest espai, amb molts valors naturals. És una pena que en lloc de valorar-ho, en alguns casos es converteixi en un rebuig —una enveja, jo crec. L’entrenament és continuar amb el nostre propòsit i no entrar en aquesta energia. Deixar que se l’emporti qui l’ha portat. Només es posa en evidència el que és de l’altre, quan tu no t’hi enganxes. I això és un superentrenament, de manera que aquestes persones acaben essent mestres, també, per a mi.
La nostra vida, com deia, requereix autodisciplina i molt bona organització. És un regal, és una meravella, i t’ha d’agradar perquè és comunió amb la natura, i en alguns moments no és fàcil, és dur. Aquí hi hem passat molt fred, moltes privacions, moltes dificultats. Però cada vegada estem més preparades per viure-hi. Ara visc aquí amb la meva parella actual, el Marc Giró, creador del projecte Cavalls Guiabosc Baridà, que és el responsable del benestar dels cavalls de la Fundació al Pirineu i també de la transhumància (és el nostre guia de transhumància). Ell té una gran fortalesa i un amor profund per la natura (ell és natura!), i estem connectats en aquest procés de vida al Pla de l’Orri, juntament amb el meu fill, que ha crescut aquí. El meu fill, en Zerayehu, és adoptat a Etiòpia. Ara té 14 anys, però va arribar aquí quan en tenia quatre, i ha crescut jugant amb els gossos, amb els cavalls, amb els arbres, amb la Terra… Ell també és natura!

“Viure al Pla de l’Orri és voler continuar realment en un camí d’aprenentatge, de millora personal i d’autoconeixement.”

Amb quantes padrines i sòcies compteu, actualment?
Comptem amb unes 300 persones que ens donen suport, de les quals 30 són padrines i la resta, sòcies.
Les padrines paguen entre 40 i 60 euros al mes, depenent de si apadrinen un cavall, un poni o un ruquet, i les sòcies paguen un mínim de 10 euros al mes. Totes són molt importants perquè són la xarxa de suport més important i incondicional que té la Fundació, i sentim molt agraïment cap a aquestes persones.

Què suposa, participar en una de les transhumàncies?
Participar en una transhumància suposa estar preparat per estar al servei d’una causa, d’un propòsit, que és acompanyar els cavalls d’una pastura d’hivern a una d’estiu perquè puguin seguir pasturant en llibertat, perquè no siguin éssers dependents i puguin seguir vivint en plenitud. No és, en aquest moment, una activitat eqüestre, una activitat turística. Podríem dir que és una activitat ecoturística, però en realitat la mirada ha d’anar més enllà.
La persona que ens acompanya, a dia d’avui voluntariat, s’ha de connectar amb aquest propòsit i estar-ne al servei. Aquí el més important és el benestar dels cavalls, i ho fem tenint en compte la seguretat de les persones. Hi ha persones que munten, hi ha persones que porten el cotxe d’assistència i la logística… Muntem perquè, si anem caminant, hi ha un moment en què perdem els cavalls —quan se saben els camins comencen a anar molt de pressa!— i no podem tenir grups de cavalls creuant carreteres sols. És una situació de molt risc que no ens podem permetre, ni per ells ni per nosaltres, ni pel projecte. Ells se saben el camí i per tant no s’equivoquen, però hem d’acompanyar-los. Quan anem muntats, podem anar amb ells i no perdre’ls. Hi ha un moment en què aconseguim que parin, o decideixen parar, i sabem on són perquè som amb ells. Normalment, la ràtio és de 4/5 genets per entre 15 i 50 cavalls, depèn de l’any, del moment, de la situació i de les peces que tenim. En aquest moment pasturem en tres indrets de Catalunya: Coll de Nargó, Garraf (Olivella) i Pla de l’Orri, al Berguedà.

“Participar en una transhumància no és una activitat eqüestre ni una activitat turística. Podríem dir que és una activitat ecoturística, però en realitat la mirada ha d’anar més enllà.”

I què impliquen, per a la Fundació, les transhumàncies?
Actualment ens plantegem aturar una mica el moviment i reduir el nombre de transhumàncies, perquè són molt costoses i arriscades, ens impliquen un gran desgast, i realment la complicitat de l’Administració és molt baixa, per no dir nul·la. I una fundació privada, sense recursos, no pot estar invertint en recuperació de camins, logística, producció, assegurances, el tràmit dels permisos que a vegades es dificulten o es deneguen… Fins que no tinguem més complicitat administrativa, reduirem—si no les deixem de fer— les transhumàncies, i aquest hivern ens quedarem al lloc on pasturem.
Hem reduït el nombre de cavalls en cadascun dels llocs esmentats perquè els espais puguin sostenir els cavalls durant tot l’any, sense repòs hivernal. I el repòs es fa amb rotacions entre finques dins de la mateixa zona. Tenim dos espais a cada zona i podem anar d’una finca a una altra fent un buit sanitari, fet que redueix el nombre de càrrega parasitària i permet la regeneració de pastures, però no ens obliga a recórrer tot Catalunya per trobar nova pastura. També he de dir que el fet d’arrelar i la quietud a vegades és necessària per aprofundir, consolidar i estructurar els projectes; aquesta és una mica l’etapa que obrim ara.
La vida és moviment, el cavall és moviment, i tot és molt cíclic en el projecte. En el moviment que ha estat la transhumància hem descobert i après moltes coses, hem creat grans vincles i hem viscut moments únics, irrepetibles, de comunió amb els cavalls, amb la natura, amb el grup de persones… que no oblidarem mai. Jo diria que hem viscut alguns dels millors moments de les nostres vides!

“Fins que no tinguem més complicitat administrativa, reduirem —si no les deixem de fer— les transhumàncies, i aquest hivern ens quedarem al lloc on pasturem.”

El vostre compromís amb els animals, la natura i el territori és essencial. Creieu que la gent coneix la tasca que feu, en general?
Els cavalls, allà on pasturen, aporten biodiversitat i fan prevenció d’incendis. Jo crec que la Fundació comença a ser molt coneguda gràcies a això i a les transhumàncies. Però més enllà de la vessant mediambiental, també fem una tasca social amb col·lectius en risc d’exclusió social i amb tot tipus de persones, perquè tots estem en risc d’exclusió social i tots tenim temes per millorar i transitar.
Crec que som molt coneguts però, a vegades, poc valorats per l’Administració. Amb qui tenim més vincle és amb la Diputació de Barcelona, i tenim molta feina a fer. Cal posar en valor i capitalitzar tot el que la Fundació aporta al territori, als cavalls i a la natura: ens fem càrrec de cavalls que serien un problema per a l’Administració (cavalls maltractats, abandonats, desnonats) i els posem en grans espais naturals, de manera que en milloren la biodiversitat, alhora que fan gestió forestal i prevenció del foc. Tot això ho connectem amb la conservació d’espècies com el gall fer al Berguedà o l’àliga cuabarrada i la tortuga mediterrània al Garraf. Alhora, aquests cavalls que es recuperen del seu trauma i viuen en plenitud es converteixen en un recurs positiu i de salut per a les persones que s’hi acosten en contextos de natura i de gran qualitat, és a dir, que tanquem un cercle virtuós, com ens mostra la transhumància.
La transhumància la fem pels cavalls, la fem amb persones i la fem a la natura. A més, és cultura i natura, perquè recuperem la memòria i promocionem productors locals, de proximitat, agricultura i ramaderia ecològica, el respecte per la vida i el medi ambient…

“Crec que som molt coneguts però, a vegades, poc valorats per l’Administració, i que cal posar en valor i capitalitzar tot el que la Fundació aporta al territori, als cavalls i a la natura.”

Penso que la Fundació Miranda, que comença amb un propòsit que és per als cavalls, per a les persones i la terra, continua connectada amb aquest propòsit, que ha anat fent més i més profund i complex.
Hem après molt, ens hem donat a conèixer, però encara estem massa en un patró de lluita perquè el nostre país no està preparat per a un projecte com aquest. Som avançats en el temps, visionàries, i ens trobem sempre en uns llimbs administratius: no som ramaders, però se’ns exigeix tot el que se’ls exigeix als ramaders, que no és poca cosa, i alhora no tenim cap dels ajuts que ells reben perquè el nostre producte no acaba al plat. Crec que això hauria de canviar amb un nou paradigma. Nosaltres aportem un nou paradigma de benestar dels animals que és sostenible; el que passa és que la Fundació no és sostenible del tot perquè li falta el suport administratiu que faria que ho fos.
Si ens fossin accessibles tots aquells espais públics que estan abandonats o que els ramaders tenen i declaren perquè reben ajuts i subvencions, però que no els pasturen, el nostre projecte podria ser molt sostenible. Si tinguéssim els mateixos ajuts que tenen els ramaders per pagar els tancats o els arrendaments de les finques, el projecte seria sostenible.
El que no és sostenible és rescatar un cavall que es troba en un lloc i posar-lo en pupil·latge en un centre hípic, perquè això vol dir pagar i fer-ho per un paradigma que no és de benestar dels cavalls, sinó que és obsolet i insostenible. Algunes hípiques comencen a canviar i faciliten més espai i grup als cavalls, però el model arcaic és el que té els cavalls estabulats i separats entre ells, fet que els escurça l’esperança de vida a la meitat, perquè la natura ha dissenyat els cavalls perquè es moguin per menjar i mengin per moure’s. El cor del cavall necessita el moviment, espai i grup.

“Estem immersos en un patró de lluita perquè el nostre país no està preparat per a un projecte com aquest. Som avançats en el temps, visionàries, i ens trobem en uns llimbs administratius.”

Com imagines el vostre futur com a entitat, i com projectes el teu, personalment i professional?
El nostre futur com a entitat és omplir les muntanyes de Catalunya de cavalls lliures, feliços, on puguin anar-hi les persones amb respecte pels cavalls i per les altres formes de vida que habiten els boscos. On  es puguin fer banys de boscos habitats, en què els banys multipliquin l’efecte, perquè els cavalls són un prisma, un catalitzador.
Me l’imagino no tant en lluita, sinó fàcil, gran. M’imagino que serem a molts llocs, però no desbordats de feina com ara, sinó amb una estructura que es pugui sostenir, amb molts més socis i padrins que faran possible que continuem amb la nostra tasca. No podrem salvar tots els cavalls, però sí que podrem explicar a moltes persones com és respectar el cavall, ser amic del cavall i tenir-hi un vincle, perquè quan nosaltres fem vincle ens convertim en millors persones. Jo crec que la divulgació és tan important com la resta de coses que fem!
En l’àmbit personal m’imagino amb aquest equip sòlid de persones, que som totes voluntàries (menys tres persones). M’imagino que puguin tenir un sou professional, facilitar la seva vida, i que jo pugui ser més presidenta i menys dona orquestra, i viure amb més calma i més presència. De mica en mica ho vaig aconseguint i aquest és un dels meus propòsits: poder gaudir una mica més de tot el que he anat creant i de totes aquelles persones que s’han sumat a la meva idea, i que sento molt a prop perquè són, d’alguna manera, la meva família còsmica.



Fundació Miranda

Cavalls lliures, prevenció d’incendis i connectivitat del territori

Pla de l’Orri (Alt Berguedà)

Tel.: 672 608 000 / 634 960 215

https://www.fundaciomiranda.org
https://www.fundaciomiranda.org/blog
cavalls@fundaciomiranda.org

Facebook
Instagram
Twitter
Youtube

Persones de contacte: Rosa Galindo i Virginia Tamayo

Poterie La Ferme

Ceràmica 100% artesana, creacions fetes a mà. Veure història

Poterie La Ferme

Ceràmica 100% artesana, creacions fetes a mà. Veure història

Sergio Padura

Fotografia i passió per la muntanya. Veure història

Sergio Padura

Fotografia i passió per la muntanya. Veure història

Roser Guix Torrents

L’escriptora que dona veu a la dona pagesa. Veure història

Roser Guix Torrents

L’escriptora que dona veu a la dona pagesa. Veure història

Cal Felipó

Productors de pomes ecològiques de muntanya. Veure història

Cal Felipó

Productors de pomes ecològiques de muntanya. Veure història

Hotel de Montaña Uson i micro-cerveseria Pirineos Bier

Per envoltar-se de natura al cor del Valle de Hecho. Veure història

Hotel de Montaña Uson i micro-cerveseria Pirineos Bier

Per envoltar-se de natura al cor del Valle de Hecho. Veure història

Tresors del Cadí

Agricultura ecològica d’alta muntanya. Veure història

Herbes de l’Alt Pirineu

Recollint els principis actius de l’alta muntanya. Veure història

30 cabres

La formatgeria d’Éller. Veure història

Diorj Braama

Artista, pintor, músic, poeta… Veure història

Xisqueta

Un projecte integral de l’associació Obrador Xisqueta. Veure història

Xisqueta

Un projecte integral de l’associació Obrador Xisqueta. Veure història

Projecte Boscos de Muntanya

Treballant als Pirineus per a la conservació i la millora dels boscos. Veure història

Projecte Boscos de Muntanya

Treballant als Pirineus per a la conservació i la millora dels boscos. Veure història

PHILIPPE LAVAILL

Philippe Lavaill

Un artista polifacètic amb taller d’art a Bescaran. Veure història

Llivins

Viticultura d’altura i de muntanya. Veure història

Jabones del Pirineo

Naturalesa d'altura a la teva pell. Veure història

Bodegas Bal Minuta

Les vinyes més altes de la península Ibèrica. Veure història

Safrà del Montsec

Safrà ecològic, collit a mà i assecat amb llenya. Veure història

Gratacool

La vitamina C de la muntanya. Veure història

L’Esquella, lleteria de la Cerdanya

Naturalitat i qualitat com a carta de presentació. Veure història

Liken Skis

Esquís artesanals per connectar amb les emocions. Veure història

Liken Skis

Esquís artesanals per connectar amb les emocions. Veure història

Taüll orgànics

Productes naturals d’alta muntanya per a la salut i el benestar. Veure història

Aromik

Plantes aromàtiques de producció ecològica, infusions i condiments. Veure història

El Refugi de la Feixa

Un oasi de pau a 2.160 m. Veure història

Formatgeria de Montmelús

Formatges artesans de cabra. Veure història

Cal Rossa

L’establiment de turisme de natura que proposa una experiència sostenible. Veure història

Cal Rossa

L’establiment de turisme de natura que proposa una experiència sostenible. Veure història

Prat de Sala

Cultiu ecològic de plantes aromàtiques i medicinals. Veure història

Prat de Sala

Cultiu ecològic de plantes aromàtiques i medicinals. Veure història

Formatgeria Montsent de Pallars

Formatges artesanals amb llet crua de cabra i d’ovella Veure història

Ca de Llibernal de Noals

Mel de muntanya 100 % natural, a 1.028 m Veure història

Alfarería Blanca Alfonso

Porcellana artesana en un entorn de pura naturalesa Veure història

Alfarería Blanca Alfonso

Porcellana artesana en un entorn de pura naturalesa Veure història

Refugi Vall de Siarb

La teva llar al Pirineu Veure història

Refugi Vall de Siarb

La teva llar al Pirineu Veure història

Danaedas

La ceràmica artesana d’alta temperatura creada a Das Veure història

Danaedas

La ceràmica artesana d’alta temperatura creada a Das Veure història

Borda Marengo

Ovelles latxas, formatge de pastora i formatge roncal, a Isaba Veure història

Bauma de les Deveses

La recuperación, con métodos tradicionales, de la viticultura de altura en el Berguedà Veure història

Vital

Un proyecto global para recuperar el arte popular relacionado con la tradición de los pastores de los Andes y de los Pirineos, desde Andorra Veure història

Vital

Un proyecto global para recuperar el arte popular relacionado con la tradición de los pastores de los Andes y de los Pirineos, desde Andorra Veure història

Sarasak

Bosses i complements fets a mà, al Pirineu Veure història

Sarasak

Bosses i complements fets a mà, al Pirineu Veure història

Cal Calsot

La casa rural amb encant per desconnectar i gaudir de la natura Veure història

Penélope Clot

Pintant i recreant el pas del temps, a 1.219 m d’altura  Veure història

El Refugi de Cuberes

L’únic refugi guardat a la Reserva Natural de Boumort Veure història

Cal Margarit

Cosmètica Natural de Lavanda i molt més Veure història

Subscriu-te a la nostra newsletter

Si et vols sorprendre amb noves històries i estar al dia de les activitats que et proposem.

La teva connexió amb el que és autèntic, amb un sol clic!

Subscriu-me

© 2020 Taste The Altitude · Tots els drets reservats · Avís Legal i Condicions generals de l’ús del Lloc Web · Política de Privacitat i de Protecció de Dades de Caràcter Personal · Cookies · Disseny Disparo Estudio