Vivint la passió per la paraula i la fotografia a l’alta muntanya
Chabier Lozano Sierra captura l’essència del territori a través de la recuperació i la posada en valor del seu ric vocabulari, la llengua pròpia, però també mitjançant les imatges que li regala la natura. Aquest aragonès establert a Aínsa, un dels pobles més històrics de la comarca del Sobrarbe, recorre sovint les muntanyes, a peu i carregat amb el seu equip fotogràfic, per emmarcar instants que són reflexos d’experiències.
Iniciat en la fotografia digital l’any 2009, quan li van regalar la seva primera rèflex digital, els anys d’aprenentatge l’han dut a preparar cada sortida per captar moments. Sap que caminar durant hores amb l’equip a l’esquena, matinar per citar-se amb la millor llum… el portaran al seu objectiu: aconseguir que cada píxel de les imatges estigui impregnat de natura. Per aconseguir-ho reconeix “haver fet bestieses”, però que paguen la pena, ja que els resultats tenen el valor afegit de l’esforç. Fotògraf aficionat especialitzat en fotografia de muntanya, publica les seves instantànies a les xarxes socials. Són creacions delicades i elegants, elaborades amb una tècnica impecable, que transmeten sensibilitat.
Home sense filtres, diu que el fascina captar i obtenir en forma de píxel la màgia d’Osca, que el tornen boig els seus cims, les valls, els rius, els llacs…, així com les llums especials de l’albada i del capvespre. Aquesta atracció pel territori l’ha portat a ser premiat en concursos de fotografia: així, ha rebut un accèssit al Félix de Azara 2015 i el 2019, diferents premis del Geoparque de Sobrarbe, de la Federación Aragonesa de Montañismo, del Lucien Briet de la Comarca de Sobrarbe o del Centro Excursionista de Ribagorza, entre d’altres.
Però, a més, la seva formació com a filòleg també li ha comportat altres reconeixements. I és que Chabier Lozano Sierra ha impulsat nombroses investigacions sobre varietats de l’aragonès, els resultats de les quals han estat publicats, en alguns casos, en forma de llibre. D’aquesta manera, és coautor, amb Fernando Sánchez Pitarch, de l’“Aproximación al aragonés de la Fueva (A Fueva) basada en un texto oral”, en les Actas del II Encuentro “Villa de Benasque” sobre Lenguas y Culturas Pirenaicas (2003), i, amb Ángel Luis Saludas Bernad, d’Aspectos morfosintácticos del belsetán (aragonés del valle de Bielsa) (2005), una aportació al coneixement d’aquest dialecte de l’aragonès conservat a la vall de Bielsa, en ple Pirineu aragonès, a través de la recopilació de dades de caràcter oral.
També és autor de Caracterización lingüística de la Comarca Alto Gállego (2006) i d’Aspectos lingüísticos de Tella. Aragonés de Sobrarbe (Huesca) (2010). Així, ha dedicat anys a l’anàlisi de les llengües pirinenques a l’Aragó, amb el propòsit d’oferir eines per a la seva recuperació. Ha estat membre fundador de l’Estudio de Filología Aragonesa i n’és el president des del juny del 2021.
Així mateix, de la seva passió per la muntanya ha nascut Paseos y excursiones por el Pirineo aragonés. La Fueva y Peña Montañesa (2007), una guia per descobrir i gaudir a peu de les terres ubicades al voltant de Sierra Ferrera, el punt culminant de la qual és la Peña Montañesa.
Però, què va fer que el Chabier es traslladés des de Saragossa fins al Sobrarbe? Com és el seu dia a dia? L’entrevistem per conèixer-lo un xic millor.
Com et definiries com a persona?
Definir-se un mateix és difícil perquè no hi pot haver gaire objectivitat. I això que em conec bé, perquè tantes hores amb mi mateix a la muntanya permeten ser introspectiu i saber-ne molt, d’un mateix. Soc una persona fonamentalment tímida, que m’amago sota una closca de certa fredor. També em considero una persona apassionada, sense estridències, però quan m’apassiono per alguna cosa hi dedico molt de temps i entusiasme. També soc una mica asocial: no m’agraden les aglomeracions i quan de debò estic a gust i em sento realment jo és en solitud, a la natura o amb poca gent. I aquesta gent ha de ser important per a mi (els meus fills, la meva parella, els meus amics…), perquè si no, prefereixo estar sol; em trobo incòmode quan estic amb gent amb qui no tinc confiança. I em diuen que semblo seriós, però en realitat m’encanta el bon humor i les rialles, soc molt irònic, i ric fins i tot de la meva ombra.
Prepara minuciosament cada sortida per captar moments. Camina durant hores amb l’equip a l’esquena per impregnar cada píxel de natura. Les seves instantànies, publicades a les xarxes socials, són creacions delicades i elegants, elaborades amb una tècnica impecable, que transmeten sensibilitat.
Com va començar la teva passió per la muntanya? Quines persones t’hi van acostar i com et van transmetre aquest vincle amb el territori?
La veritat és que jo crec que tot ve d’una mena de trauma infantil: vaig néixer a Saragossa i, a diferència de tots els amics de la meva edat, jo no tenia poble, perquè encara que els meus avis eren cadascun de diferents pobles, no conservaven cap casa i els meus pares havien nascut a Saragossa. Els estius em moria d’avorriment a la ciutat, i això que em vaig criar al carrer perquè vivia als afores (darrere de casa meva hi havia camps i el nostre carrer era com un petit poble perquè hi jugàvem tot el dia, pels camps, per les séquies…). Així que, quan vaig tenir l’oportunitat, amb vuit anys, em vaig apuntar als escoltes de la meva escola per sortir de la ciutat i anar a la muntanya, a la qual tenia mitificada, com una arcàdia indòmita. I no em vaig equivocar! Em fascinava passar temps a la muntanya, encara que algunes de les activitats dels escoltes m’avorrien sobiranament. Però els campaments, les excursions, les ascensions… m’encantaven. Posteriorment, amb l’adolescència, els cants de sirena nocturns i els amics van fer que m’apartés una mica d’aquell entorn i portés una vida més urbanita, però així que em vaig treure el carnet de conduir hi vaig tornar, ja al meu aire.
Quan vas passar de viure a Saragossa a fer-ho al Sobrarbe? Què et va impulsar a traslladar-te a un territori de muntanya?
Mentre era a la universitat pujava a la muntanya tot el que em permetia el meu exigu pressupost. Una vegada, una casualitat va fer que la meva parella d’aleshores i jo féssim amistat amb una família del Sobrarbe i comencéssim a anar-hi sovint. Quan vaig acabar la carrera, hi vaig pujar a treballar un estiu fins que, al novembre, vaig haver de tornar a Saragossa perquè vaig quedar-me sense feina; però a l’estiu següent, el del 2001, ja va ser el definitiu i m’hi vaig poder quedar de manera permanent, encara que he anat canviant de localitat de residència per circumstàncies i avatars de la vida (Lafortunada, Bielsa i, ara, Aínsa).
Com ha canviat la teva vida des d’aleshores?
Sempre dic que no hi ha hagut ni un sol segon en què hagi pensat que em vaig equivocar o me n’hagi penedit. Crec que ha estat una de les millors decisions de la meva vida i no tornaria a viure a la ciutat ni que m’hi lliguessin. Vivint aquí he passat per diverses feines fins aconseguir el meu lloc actual (he treballat de moltes coses, i algunes de dures i mal pagades, cosa que fa que valori el que he aconseguit), i sempre recordo amb nostàlgia les meves temporades estivals treballant com a zelador al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut, al sector de Pineta. Em pagaven per ser a la muntanya i em semblava increïble! Des de l’any 2009 treballo de professor, per a la qual cosa em vaig formar acadèmicament, i ara tinc la meva plaça definitiva a l’institut d’Aínsa.
¿Què signifiquen i quin valor tenen per a tu l’entorn natural i el patrimoni cultural?
El medi natural és la meva via de fugida, la meva teràpia, on surt el Chabi més autèntic. Ara que ja fa uns quants anys que treballo entre quatre parets, necessito escapar-me, bé sigui per fer esport (alpinisme, senderisme, esquí de travessa o BTT) o bé per desconnectar del món més antròpic i connectar-me amb la natura. M’encanta seguir els cicles de la natura, veure com van florint les diferents flors, com canvia el color de les fagedes i rouredes, les primeres neus… I tot això m’agrada emportar-m’ho en forma de píxel a casa. Així que el seu valor, per a mi, és incalculable.
També per això no m’agrada que es facin determinades accions que atempten contra la natura. El Pirineu ja està molt humanitzat i hi ha actuacions que veig innecessàries (no totes, no defenso viure com fa 100 anys!) i irreversibles, com ara el projecte d’unió d’estacions per la Canal Roya, una absurditat absoluta malbaratant uns fons que es podrien destinar a modernitzar les pistes d’esquí existents i a dinamitzar altres zones rurals.
El patrimoni cultural, com bona part del natural, és quelcom que també estem perdent. Aquesta tendència uniformitzadora que ha comportat la globalització té aspectes molt negatius. Avui dia, qualsevol adolescent del Sobrarbe difereix poc d’un d’una gran ciutat: han perdut el contacte amb el medi natural i amb el seu entorn cultural més proper. Gairebé tots veuen els mateixos vídeos, escolten els mateixos grups musicals… i no saben distingir un faig d’un roure tret de comptades excepcions. I a mi el que m’agrada és la biodiversitat, tant la natural com la humana (en llengües, gustos musicals, maneres de pensar, ideologies…) i crec que això s’està perdent. Però no m’importa implicar-me en guerres perdudes per endavant, perquè m’agrada dedicar temps a allò que m’agrada (llengües minoritàries, cultura tradicional, defensa del medi natural…), encara que els corrents modernitzadors en el primer cas i els poders fàctics en el segon vagin en sentit contrari. Em considero força salmó en aquest aspecte, encara que per descomptat tinc les meves contradiccions.
“El medi natural és la meva via de fugida, la meva teràpia, on surt el Chabi més autèntic. El seu valor, per a mi, és incalculable, així que no m’agrada que es facin determinades accions que atempten contra la natura. El patrimoni cultural, com bona part del natural, és quelcom que també estem perdent.”
Ets filòleg de professió i un estudiós de les llengües pirinenques a l’Aragó. Què t’atreu més d’aquest ric patrimoni lingüístic i de les variants de l’aragonès? Què creus que aporta el teu llegat en forma de recerca?
La meva formació com a filòleg va néixer perquè quan era adolescent vaig llegir un llibre, El aragonés. Identidad y problemática de una lengua, que em va marcar i vaig començar a descobrir més coses sobre l’aragonès, la lingüística i la sociolingüística. Així que quan vaig acabar el COU vaig decidir cursar Filologia per saber-ne més. Per desgràcia, tret d’un canvi radical que no crec que es produeixi, l’aragonès desapareixerà de mica en mica. Quedaran uns reductes en algunes valls o pobles i poques persones que en parlin les varietats vives, cada cop més castellanitzades, i hi haurà un moviment urbà de recuperació, però que tindrà poc marge de maniobra. Cal una decidida política lingüística que cap dels futurs governs farà perquè no dona vots, una estandardització, una campanya d’implantació a l’escola i als mitjans de comunicació, i mitjans materials i humans perquè l’aragonès es desenvolupi com necessita. I això, per desgràcia, dubto que arribi.
El meu llegat, si es pot anomenar així, està encaminat a aportar uns materials que serveixin per mantenir i conèixer aquestes varietats locals i contribuir al desenvolupament d’un aragonès estàndard basat en aquestes modalitats, i no en invents o “rarismes”, com s’ha fet per part d’algun sector de defensa de la llengua. M’agradaria que els parlants materns de l’aragonès veiessin aquest estàndard com una cosa propera a ells i natural, i que encara que no puguin identificar-lo al 100% amb la seva varietat, que no el percebin com una cosa completament aliena, que per desgràcia és una cosa que passa actualment amb determinades propostes.
Quan i com has desenvolupat aquesta recuperació de la llengua?
Jo no havia sentit mai parlar en aragonès o de l’aragonès fins que vaig tenir 10 anys, perquè la meva família és monolingüe castellana i, òbviament, la meva llengua materna és el castellà. En un campament a la vall d’Echo ens van enviar a fer unes enquestes i jo vaig anar a preguntar a un senyor gran. Aquesta persona va començar a parlar-me en cheso, la varietat de la vall d’Echo, i jo només entenia algunes coses. Tinc família a França i sabia que això no era francès, perquè el seu accent era com el meu, i del francès dels meus oncles no n’entenia ni una paraula. Aquesta conversa se’m va quedar gravada a la memòria i, anys més tard, vaig començar a veure alguns cartells que parlaven de l’aragonès i ho vaig relacionar amb aquesta experiència. Vaig començar a interessar-me pel tema, a aconseguir materials i a aprendre’n pel meu compte. Posteriorment, quan vaig començar a anar al Sobrarbe com a estudiant universitari, vaig començar a prendre dades, a fer enquestes i a aprendre’n de gent que el tenia com a llengua materna. Més tard vaig anar a viure a Bielsa i, de la seva varietat, el belsetà, en vaig fer la meva llengua domèstica i és en la varietat en què parlo amb els meus fills i en què m’expresso a les meves xarxes socials.
“Crec que, per desgràcia i tret d’un canvi radical que no crec que es produeixi, l’aragonès desapareixerà de mica en mica. Quedaran uns reductes en algunes valls o pobles i poques persones que en parlin les varietats vives, cada cop més castellanitzades.”
Passem a la teva trajectòria com a fotògraf. Parles de l’any 2009 i de la teva primera rèflex. Què et va dur a endinsar-te en aquest món apassionant?
La fotografia sempre m’havia cridat l’atenció. L’any 1997 o 1998, amb els diners que vaig guanyar fent un curs d’aragonès en un poble de Saragossa, em vaig comprar la meva primera càmera rèflex analògica (bastant bàsica). Com que era estudiant, no tenia gaire diners per als revelatges, així que feia els experiments justos i disparava automàticament. Vaig pensar que seria la càmera la que faria bones fotos, que a mi només em calia enquadrar i prémer el botó, i que la resta ho feia ella. Evidentment, no funcionava així.
Més tard em van regalar una compacta digital i vaig abandonar la rèflex analògica (que vaig regalar a un estudiant de fotografia) i uns anys més tard em van regalar la meva primera rèflex digital. Aleshores ja m’hi vaig començar a implicar de ple. Un amic em va donar les primeres nocions sobre la fotografia manual, i llegint llibres, fent moltes fotos dolentes, coneixent altres fotògrafs i aprenent d’ells, i a partir de veure moltes instantànies, vaig començar a obtenir resultats que m’agradaven. I així segueixo, intentant millorar dia a dia i amb un arxiu molt gran, ja que mai opto per seleccionar i esborrar fotos que estan trepidades, sobreexposades, subexposades, que no m’agraden…
Des d’aquella primera càmera rèflex digital n’he tingut tres més. Les espremo tant com puc, però arriba un moment en què cal fer un esforç per actualitzar-se. I tot això sense tenir en compte les lents, els trípodes, les motxilles, els filtres polaritzadors o els degradats en què s’ha d’invertir. Per descomptat, com a afició, és molt cara, però compensa per les fotos aconseguides i, sobretot, pels moments viscuts a la muntanya esperant aquelles llums especials, que són les que més valoro.
Com descriuries l’essència de les teves fotografies? Què vols transmetre i plasmar o com s’hi transmet, la teva experiència del moment?
Com a fotògraf aficionat, el tipus de fotografia que més m’agrada és la de natura, especialment la de paisatge i, sobretot, de paisatge de muntanya. També m’agrada el macro i m’agradaria fotografiar fauna, però em manca material i, bàsicament, temps i paciència. Amb les meves fotografies intento transmetre el que més m’agrada, que són les muntanyes, les seves llums, els seus rius, els seus boscos… Partint de la base que a la fotografia es pot modificar molt la realitat, intento ser tan fidel com pugui a les llums del moment. Si no n’hi ha de boniques i torno a casa sense fotografies, no passa res; ja les aconseguiré un altre dia.
Per sort no he de recórrer gaire quilòmetres per arribar a llocs bonics, encara que és veritat que després d’una bona caminada fastigueja una mica no haver aconseguit resultats. Ara, amb el pas del temps, valoro molt més viure aquest moment especial i no sento angoixa per arribar o per fer 100 fotos seguides. En faig unes quantes, quatre o cinc, i després em dedico a observar el paisatge i el moment. En aquest sentit, m’he tornat molt més selectiu a l’hora de fer fotos.
“Amb les meves fotografies intento transmetre el que més m’agrada, que són les muntanyes, les llums, els rius, els boscos… Amb el pas del temps, m’he tornat molt més selectiu a l’hora de fer fotos i valoro molt més viure aquests moments especials en què em dedico a observar el paisatge.”
Captar les imatges de la natura que tu immortalitzes requereix un esforç. Parla’ns d’aquest valor afegit.
Bé, l’esforç és important, però la recompensa és més gran. M’encanta fer bivac als cims, tot i que sé que amb prou feines dormiré i que cal anar molt carregat amb el material necessari: roba d’abric, sac, aïllant, menjar, funda de bivac…, i si és hivern o primavera, l’equip d’esquí de travessa, grampons, piolet, tenda de campanya… A tot això cal sumar-hi l’equip de fotografia: càmera, trípode, un parell d’objectius, bateries, filtres… A vegades la motxilla pesa 20 kg! A l’estiu, per sort, el pes és menor, però no deixo d’envejar els qui no porten tant de pes. Però com dic, la recompensa paga la pena: veure els capvespres, les albades, els cels nocturns; en definitiva, viure aquesta experiència de dormir en un pic de 3.000 metres (he dormit dues vegades al cim de l’Aneto, tres al Mont Perdut, al Casco, Balaitús, Cilindro, Soum de Ramond…), llocs especials com la Brecha de Rolando o en pics més baixos però amb unes vistes fantàstiques. La gent que veu les meves fotos no ha de valorar necessàriament l’esforç que hi ha darrere i només ha de jutjar si li agrada o no el resultat. Però, per a mi, aquest esforç els dona valor. De fotògrafs de paisatge n’hi ha molts, però que facin aquest esforç extra no n’hi ha tants, i jo ho valoro quan veig les imatges d’altres fotògrafs.
Què sents, caminant cap a aquests objectius? I quan sents que has captat la imatge que desitjaves?
Caminant cap a l’objectiu acostumo a sentir, sobretot, cansament, he, he. Però bé, estic fent muntanya, que m’ha agradat sempre, i sempre tinc l’esperança que hi hagi llums i aconseguir imatges no espectaculars, però que pel cap baix siguin boniques. Més que la foto —que la valoro i molt—, el que m’agrada és l’experiència, sobretot si inclou un bivac en algun cim.
També és cert que, si es donen les condicions i torno amb fotos bones, el plaer és immens, perquè veig que l’esforç que ha suposat portar el material fins allà ha pagat la pena, que no l’he fet en va. Per desgràcia, això no es dona en totes les ocasions, però sempre queda alguna fotografia interessant i, sobretot, el record i l’experiència viscuda. Això sí, quan es donen totes les condicions (llums, núvols, colors…), l’emoció és intensa. Sento una alegria difícil de definir, ja tinc ganes de tornar a casa a editar les fotos que he aconseguit. Sento aquesta impaciència.
Conec fotògrafs que deixen “macerar” les fotos durant molt de temps; a mi em cremen a la targeta, necessito veure’n el resultat de seguida. Crec que l’emoció que acompanya el moment de fer la foto ha de seguir viva a l’hora d’editar-la. Si la deixo reposar molt de temps pot ser que perdi aquesta sensació i el revelatge no transmeti el que vaig sentir en el moment.
Quines han estat “les fotografies” que recordes amb més afecte? I per l’esforç realitzat?
Tinc diverses fotos (algunes acompanyen aquest text) a les quals tinc molt d’afecte. Aquest afecte està motivat per diverses causes: per l’esforç que em van suposar, per la companyia, perquè ja no esperava res i en aquell moment, com per art de màgia, es van obrir els núvols i hi va haver unes llums espectaculars, per haver guanyat amb elles algun premi important, perquè tornava sense res i em vaig trobar alguna sorpresa…
Per l’esforç realitzat destacaria les que he fet al cim d’algun 3.000, com al Mont Perdut, l’Aneto, Balaitús… Suposen en alguns casos més de 2.000 metres de desnivell, i encara que segurament tingui fotos més boniques, per a mi l’esforç realitzat supleix la manca de llums espectaculars. A més, cada vegada que faig bivac dormo molt malament, una mitjana de quatre hores, així que ja no només és l’esforç de pujar, és la mala nit que passo i el descens, que també suposa un desgast físic. D’altres són especials per les condicions, com les que he fet amb molt de fred (m’encanta l’hivern), després de suportar alguna tempesta a l’alta muntanya… Quan entro a l’arxiu a editar alguna foto, gairebé totes les carpetes em porten bons records, però algunes sessions són especials, és clar. Si passo algun temps de sequera fotogràfica sé que hi ha carpetes a les quals puc acudir a la recerca de bon material.
“La gent que veu les meves fotografies no ha de valorar necessàriament l’esforç que hi ha darrere i només ha de jutjar si li agrada o no el resultat. Però, per a mi, aquest esforç els dona valor.”
I aquelles que encara se’t resisteixen?
Totes se’m resisteixen. En la meva imaginació, quan vaig a fer fotos, es conjuguen tots els elements de forma perfecta, però després la realitat et posa al teu lloc i sempre fallen un o més elements o fins i tot tots. A la natura li puc retreure ben poca cosa; si hi ha hagut errors han estat meus, per falta de perícia fonamentalment, encara que amb el temps aquests errors es van polint. Altres vegades ha estat per l’equip (manca d’algun objectiu específic, limitacions de la càmera, objectius poc lluminosos…) i això és qüestió de temps i de diners.
Però és genial no aconseguir sempre fotografies perfectes, perquè això t’obliga a seguir buscant-les i això implica, fonamentalment, sortir a la muntanya. No em suposa cap frustració, sinó més aviat un al·licient. Per això, continuaré dormint als cims, passant fred, portant pes a la motxilla…, perquè encara no tinc la foto perfecta i la vull aconseguir en algun moment.
Mai no t’has penedit d’haver-te perdut un moment a canvi d’estar observant a través de la càmera?
Bé, si estic fent fotos ho estic gaudint. Abans era més “ansiós”: si es donava un moment bo de llum havia de fer fotos contínuament. Ara, quan crec que ja tinc dues o tres fotos bones, soc capaç de separar l’ull del visor i gaudir-ne. Tot i que és veritat que caldria veure’m corrent amb el trípode amb la càmera muntada d’un lloc a l’altre buscant diferents enquadraments: deu ser un espectacle! La satisfacció és total quan soc testimoni d’aquell moment increïble de llum i sé que he estat capaç d’endur-me’l a la targeta de memòria. Això em permet rememorar-ho tot quan torno a editar la foto, o la pujo a les xarxes, o me la demanen.
“És genial no aconseguir sempre fotos perfectes, perquè això t’obliga a seguir-les buscant i això implica, fonamentalment, sortir a la muntanya. No em suposa cap frustració, sinó més aviat un al·licient.”
Quina càmera utilitzes?
Des de fa uns mesos tinc la Canon R6, digital, sense mirall, per intentar treure’m una mica de pes. Els meus objectius també són Canon: 16-35 f2’8II, un 100 macro, el 24-70 f/4, un 50 f/1’8 que amb prou feines empro i un tele curt 70-200 f/4. Cadascun em va bé per a una cosa: l’angular per a llocs tancats a les fons de les valls, el macro per a flora, i el 24-70 i el 70-200 per fer fotos des dels cims. La veritat és que, excepte la primera càmera que vaig tenir, espremo força l’equip. Per sort l’amortitzo entre concursos i alguna venda, però el desemborsament és important per tractar-se d’una afició.
Quins formats prefereixes per a les teves instantànies?
El meu format favorit és el clàssic de 3:2, encara que no faig escarafalls d’altres, com ara el panoràmic. M’és indiferent si és horitzontal o vertical. Sembla una ximpleria, però he conegut gent que es negava a disparar en vertical. I hi ha fotos que ho demanen a crits, o almenys així ho veig jo.
Tampoc acostumo a retallar les fotos excepte en algun cas excepcional. A l’hora d’imprimir, imprimeixo poc en paper. Per decorar casa meva acostumo a fer servir llenços (120 x 80 o 90 x 60) o alumini, ja que m’encanta l’acabat que té. El llenç queda menys nítid, però molt més decoratiu. A més, és el que més em solen demanar juntament amb vinils de grans dimensions.
Et centres en l’entorn natural que coneixes bé. Quins altres llocs voldríes fotografiar?
M’agradaria fotografiar molts llocs, especialment muntanyosos com les Rocalloses, Dolomites, Alaska, Torres del Paine…, freds com Lapònia, Groenlàndia o Islàndia, freds i salvatges com Sibèria… Però això em planteja algun dubte ètic. Molts fotògrafs de paisatge es declaren conservacionistes, però fan una ingent quantitat de quilòmetres amb avió per fer fotos i la petjada de carboni d’aquestes fotos és altíssima. A més, van a llocs generalment hiperfotografiats, per la qual cosa és difícil que aconsegueixin fotos noves, encara que siguin molt boniques.
M’he dit a mi mateix que evitaré fer aquests viatges tret que aconsegueixi compensar d’alguna manera l’empremta de carboni. No podem anar de conservacionistes i, alhora, contribuir per caprici a l’escalfament global. Una de les coses que més m’agraden de les meves fotografies és la poca empremta de carboni que tenen, perquè sempre les faig al meu entorn immediat. A més, acostumo a dir que les millors fotos es fan a la porta de casa: coneixes els llocs, les millors hores, les possibilitats de llums… Al Sobrarbe també faig les típiques fotos que fan tots, com per exemple les de la tardor a la vall d’Ordesa, però acostumo a anar-hi entre setmana a la tarda o els dies de pluja perquè no m’agrada gens estar fent cua per fer una foto, com passa en determinades cascades islandeses, per exemple. No m’agraden els llocs massificats, per això prefereixo perdre’m per racons poc transitats.
“Una de les coses que més m’agraden de les meves fotografies és la poca empremta de carboni que tenen, perquè sempre les faig al meu entorn immediat. A més, acostumo a dir que les millors fotos es fan a la porta de casa.”
Has pensat mai a fotografiar persones, per il·lustrar amb rostres, per exemple, aquells qui conserven les tradicions o parlen del lloc?
La veritat és que la fotografia social no m’agrada gaire, m’agrada molt més fotografiar el paisatge. No acostumo a fer fotos de persones excepte als meus fills, la meva parella i altres persones que m’acompanyen a la muntanya. Només m’interessa fotografiar la gent en el paisatge perquè es pugui apreciar les dimensions del lloc fotografiat. Però si puc evitar la presència de qualsevol element humà o humanitzador (cables, carreteres, línies d’alta tensió…) ho prefereixo, tret que es tracti de construccions tradicionals, com ara bordes, o d’altres que em permetin explicar una història. Les persones a qui he fotografiat diuen que ho faig prou bé, però no és un tipus de fotografia que m’interessi especialment. Això sí, i com una de les meves contradiccions, fa poc vaig comprar un flaix per fer fotos a la meva filla al carnaval de Bielsa, perquè sortia per primera vegada de madama i volia fer un reportatge que estigués a l’altura de l’ocasió. Així que, ja que el tinc, el faré servir per fer fotos, si el necessito.
Si haguessis de definir la teva vida en imatges, quins moments hi reflectiries?
Moments especials, sobretot els naixements dels meus fills i situacions amb ells, que han estat els moments més feliços de la meva vida. D’altres que fotografiaria serien els que passo a la natura, a la muntanya, que són els que realment m’omplen: postes de sol, sortides del sol, tempestes, nits als cims, els bons temps passats amb gent que estimo a la muntanya… Mentre no hi surti jo, a les fotografies, qualsevol moment és bo perquè sigui fotografiat, perquè a mi la càmera m’hi vol al darrere, no al davant, perquè hi surto molt malament: em poso molt tens i se’m nota.
“Si puc evitar la presència de qualsevol element humà o humanitzador (cables, carreteres, línies d’alta tensió…) ho prefereixo, tret que es tracti de construccions tradicionals, como bordes, o d’altres que em permetin explicar una història.”
I què ens pots explicar del teu projecte de llibre de fotografies sobre la comarca del Sobrarbe?
El llibre està acabat. En va fer la maquetació un amic que és un artista, Saúl Irigaray, de Garabato Estudio, i només falta canviar les fotos petites per les grans a màxima definició. Però també hi falta el més important, que és el finançament. Vull llançar un crowdfunding, però és un repte que m’aclapara una mica; em fa por fer-ho i no aconseguir-ho. Imprimir un llibre de fotografies és parlar d’un fet important si vols que estigui ben imprès i suposa un desemborsament econòmic considerable, així que vaig amb el fre de mà posat. Tothom em diu que, amb la quantitat de seguidors que tinc a les xarxes socials, segur que surt, encara que jo no ho tinc tan clar. Però bé, si no ho intento segur que no ho aconsegueixo. I, si no tira endavant, doncs farem una altra cosa.
Has pensat en altres projectes, en aquest sentit (exposicions, altres llibres…)?
Primer vull treure el llibre; prefereixo anar pas a pas. Fa temps que no faig exposicions, encara que tinc força fotos impreses i costaria poc organitzar-ne una si algú hi està interessat. De moment, el que faig més són xerrades per a clubs de muntanya, associacions de fotografia o que es dediquen a l’aragonès… M’agrada molt el format xerrada-projecció. A la gent li agrada escoltar les històries que hi ha darrere les fotos. Fa uns anys vaig fer una xerrada a Saragossa en unes jornades d’ASAFONA (Asociación Aragonesa de Fotografía de Naturaleza) i hi van venir més de 100 persones, em va sorprendre molt i alhora em va fer vergonya, ja que no m’agrada ser el centre d’atenció. Però la veritat és que gaudeixo fent-les i no tinc cap problema a parlar de cara al públic. De fet, les gaudeixo força.
“Imparteixo xerrades per a clubs de muntanya, associacions de fotografia o que es dediquen a l’aragonès… M’agrada molt el format xerrada-projecció i a la gent li agrada escoltar les històries que hi ha darrere de les fotos.”
Vens les teves instantànies? Si és així, qui vulgui contactar amb tu, ho pot fer mitjançant les xarxes socials?
Em dedico a això com a afició, però la veritat és que m’agrada saber que hi ha diverses cases i comerços decorats amb les meves fotografies. És una satisfacció saber que una imatge meva ha agradat tant que algú la vol tenir en un lloc important d’una casa, d’un bar o d’un hotel. Per descomptat, jo crec que una fotografia pot ser un molt bon regal per a algú a qui li agradi la muntanya o tingui interès per algun lloc especial. Les fotografies que he regalat han agradat molt.
Com dic, m’hi dedico com a afició, però si algú veu una foto meva que li agradi molt, pot contactar amb mi a través de les meves xarxes socials.
Chabier Lozano Sierra
Aínsa
Osca, Aragó
http://felqueral.blogspot.com/
felquera@gmail.com
